TIM EASON + THE FRAMES

Dilluns 28 de Maig.
Vicar Street. Dublin.

Tot just feia uns vint minuts que havien obert les portes i ja estava a primera fila, amb tota aquella gent esperant a que comencés el concert. Fent temps, mirant el mobil, mirant la sala, i parlant amb un matrimoni de Belfast que havien demanat festa a la feina per poder venir al concert, amb el seu fill de 18 anys.

El teloner, realment molt bo i a mig concert agafa una pila de CD´s i diu: “ A veure, atenció tothom. Aquest és el meu cd. Si us plau graveu-lo tantes vegades com pogueu, copieu-lo i passeu-lo a tothom!!!” . Va començar a repartir cd´s al public, tothom rient i alucinant amb el que deia. A Espanya que només sents campanyes contra la pirateria i aquest payo ahir regalant els seus CDs i demanant PLEASE PLEASE a tothom que el re-gravessim tant com poguéssim.. De fet té cert sentit, ell és un artista força “nou” i el que li interessa és que se’l conegui. No és mala idea en el fons....

(A la sortida ens el vem trobar que repertia mes cds i nomes deia que el gravessim a tots els nostres amics! Li vaig dir que moltes gracies i que m'havia agradat molt!! )

Comença el concert, la gent aplaudeix, crida, jo no em puc creure que els estigui veient en directe, després de 2 anys esperant-ho. Allà els tinc!!!
No tinc paraules per explicar com va ser tot allò... Crec que poques vegades he vist una banda entregar-se tant com ho van fer ells ahir. El cantant, catxondo com ell sol, no parava de fer broma, de riure, de cantar amb totes les seves forces.. Jo patia pensant que en un d’aquells crits s’empassaria el xiclet que estava mastegant. Poques vegades trobes grups que estan cantant i realment veus com pensen el que diuen, que ho senten de veritat... I crec que d’aquesta manera et fan sentir el mateix a tu.

De cop el cantant diu: “A veure...tota aquesta gent que porta càmeres...Si us plau, graveu tot el que pugueu, graveu molt molt molt perque volem fer un DVD i necessitem moltes imatges i sobretot ens agradaria veure el que graveu vosaltres. Aixi doncs, quan s’acabi el concert, tenim allà la Shree que us agafarà les dades”.
Jo alucinant una altra vegada...No només et deixaven gravar el concert sinó que els propis músics t’animaven a fer-ho!! Carai,si ho arribo a saber porto la meva camera i gravo tot el concert, realment hauria estat genial!!!!

Una cançó, i una altra, cada cop em sentia millor, cada cop la cosa anava més.. La gent respectava molt el grup, bé.. podriem dir que almenys l’ambient general era molt millor que alguns concerts de Barcelona que he estat. No senties cap “tio bueenoooo” ni “ guapooo”... tot i que alguna irlandesa cridava algun “I love you” però molt de tant en tant.. Em va agradar.

Arriba el final del concert. Alguna cosa dins meu però em feia estar SEGURA que tocarien la cançó que tant esperava. Quan vaig estar a Dublin a l’Octubre i vaig haver de tornar a Barcelona, em vaig replantejar si hi tornaria o no, si realment havia de començar aquesta aventura... Doncs va ser llavors quan vaig sentir aquesta cançó i vaig decidir que SI..que passés el que passés, al febrer tornava a Dublin, i per quedar-m’hi una temporada.
I la van cantar, la última de totes. Agafades de la mà amb la Noelia, les dues cantavem i escoltavem aquella lletra tant maca i que tantes veritats diu...
Va ser fantàstic. Una altra ilusió realitzada en la meva llista de “coses pendents”...
Espero poder-ho repetir ben aviat.....

You have suffered enough

And warred with yourself

It's time that you won
Take this sinking boat and point it home

We've still got time

Raise your hopeful voice you had a choice

You've made it now