TELMA & LOUISE

Aquest blog d’avui va dedicat a la meva amiga Saffron.
Aquesta setmana passada tal i com us vaig explicar, vam marxar de ruta per Irlanda sense tenir plans de res, només un cotxe, una maleta petita amb el mes necessari però amb moltes ganes de passar-ho bé...

Tinc mil i una coses per explicar, però potser no acabaria mai d’escriure.... L’aventura de conduir per l’altre costat podria ser el primer punt a comentar, però també ho podria ser la gent rara que ens hem trobat, les hores de riure sense parar..

Dia 1. Glendalough. Una vall amb un llac a una hora encara no de Dublin Ciutat. Realment preciós i val molt la pena veure-ho. Va fer sol i tot! I podria dir que va ser el lloc més turistic que vam visitar, crec perquè durant tot el viatge vam anar a parar als pobles més perduts del país...

El cementiri la veritat es que em va impressionar molt. Hi va haver un moment, no se ni com pero que ens vam quedar soles. Feia por i tot...En una de les tombes, la Saffron va trepitjar el terra i van comencar a sortir cucs.. Es ben be que no som res... Enmig d'aquella vall, davant el llac....Impressionant, de vertitat..

Dia 2. Malin Head. El punt més Nord d’Irlanda... més amunt ja no pots pujar perquè et fots a l’aigua.. Aquest dia va ser de película, la veritat. De camí, però, ens vam posar a Irlanda del Nord, la Irlanda no republicana on els Km passen a Milles, on els Euros passen a Pounds, on vam parar i no vam poder comprar res pq només portavem euros, on hi ha militars amb metralletes al mig del carrer (acollona una mica per cert)
Apa, adeu siau!!!

En arribar al poble (Malin Head) vam veure que realment allò estava al cul del món. Quatre cases mal posades i un crossroads amb 2 pubs. El senyor de la casa on ens vam quedar a dormir ens va explicar en una classe magistral de 10 minuts tot el que podiem trobar al poble, la platja, el port... Va dir que anessim en compte que feia molt vent i que vigilessim a no caure per les roques i anar a parar a l’aigua perquè s´hi havia mort molta gent (caram quina benvinguda ).....També ens va informar d´un concurs de talents aquella mateixa nit al pub principal del crossroads però ens va avisar que si guanyavem haviem de tornar la setmana següent per la final. “No gracies, no concursarem pas...”.

Quan vaig anar a deixar la maleta a l’habitació vaig veure un paper penjat a la paret amb un registre del numero de balenes, dofins, i taurons que s´havien detectat a la zona en el darrer any.. “Com per caure a l’aigua!”- vaig pensar.... Si no morts congelat o ofegat,mors a mossegades... Ok, ho he pillat.. res d’anar a les roques.

Abans del pub, vam anar a sopar al (únic) restaurant que hi havia. Les noies molt simpàtiques però amb uns davantals que feien pena. Quin lloc més brut!!!! Només us diré que vaig sopar amb el bolso a la falda, no sabia on posar-lo de la mania que em feia tot...Però quan hi ha gana, hi ha gana i ens vem posar les botes, oi Saff??

I res, com que tampoc hi havia més diversió que el pub del Karaoke vam anar allà. Només entrar es va fer un silenci. Els 5 homes que hi havia a la barra es van girar i ens vam mirar. Hello, hello... dues pintes si us plau!!! Un molt guarro es va tirar un pet que ens va deixar a tots perfumats....aquests vikings ja ho tenen això, són uns animals!!

Un cop recuperades de les aromes irlandeses, i amb una pinta ja al cos li vam demanar a la senyora que organitzava la festa a veure de que anava allò... La dona ens va convèncer per concursar (tampoc li va fer falta insistir massa eh...). Vam dir que “nosaltres no tenim cap talent” i un home de la barra ens mira i diu...”no patiu, en aquest poble ningú en té cap”... Quins ànims tu!!

Total, que no se com ens ho vam fer que ja estavem allà liant el cotarro... Ens haviem apuntat al concurs!!!!Primer va cantar l’amo del bar...És que quan hi penso encara ric ara, uns moviments rollo Elvis, veu de camioner ressacós però vist el que vam veure després, aquell noi va ser el millor de tots. El senyor de la barra tenia raó...es que tots cantaven com el cul!!

I res, que el nostre torn va arribar i ja teniu a la Saffron i la Marteta al mig de la pista, amb el microfon apunt de cantar. We are from Barcelona.... I bé, per dignitat personal no revelaré el nom de la cançó que vam cantar...Només diré que vam ser la sensació de la nit!! Els homes flipant amb els nostres bailoteos, les noies també flipaven, però de veure el morro que teniem d’arribar el poble i revolucionar el galliner...
Va ser un èxit i el millor de tot, ens ho vam passar molt bé. La senyora del jurat ens va dir si podriem anar la setmana següent...Això vol dir que hem guanyat????????????

Doncs si nens i nenes!!! Vam guanyar el concurs de Karaoke!!! Però el premi era més simbòlic que res més, perquè al no poder tornar la setmana següent van haver de fer guanyador a l’amo del bar..quina casualitat oi???

El millor encara estava per arribar. No se com però de cop em vaig adonar que estavem envoltades de tots els homes del bar... Només feien que preguntar com ens deiem, dón veniem, quants dies estariem al poble, de que treballavem... Mare meva!!
Sort que vam trobar a dos germans bessons, els més joves i potables del poble diria jo ... Van ser super macos amb nosaltres.. Hi havia un home de més de 40 anys que no parava de dir-me si volia ballar amb ell i que tenia una granja!!!!!! Em va fer un petó a la mà i tot...només li faltava trucar al papa Giner per demanar-li si es podia casar amb mi..
Vinga Saff....crec que hem de marxar!!!! Ella, que també estava espantant moscardons, va estar d’acord en marxar a dormir.
La carretera de nit, deunidoret... Jo només patia per si anavem a parar a l’aigua!! Tot en ordre, cap problema. Aparquem i tot en bon lloc.
Doncs bé, després del concurs de Karaoke i estar una hora intentant obrir la porta, a l´habitació el que hi havia era un concurs de roncs!!! Hi havia una dona que li fotia molta canya...i jo no sabia pas com adormir-me, només sentir aquell soroll no em concentrava. Així doncs, la vaig proclamar guanyadora i finalment em vaig adormir!!

Dia 3. Camí cap a Sligo.
Després d’un bon esmorzar, carretera i MAPA! Cap avall un altre cop en direcció Sligo. Les vistes en aquest tram de viatge eren realment impressionants... Però jo em pregunto...Per què en un país que tenen TANTS camps, TANTS prats... per què carai les carreteres són tant desastroses i només tenen un carril??? Si algo hi ha és terreny per fer-les més amples...

L’alberg on vam passar la nit era de l’estil del restaurant del primer dia: GUARRO. L´habitació encara estava passable i de fet, de lo cansades que estavem no vam tenir massa manies a posar-nos a dormir. La nit també havia estat per recordar.. buscavem un lloc per sopar però gairabé tot ja estava tancat per la hora que era...Ens quedava el Burger King... una opció facil. Quan ja hi arribavem ens va passar una rata per davant a tota merda. QUIN FASTIC!!! Ara no em menjo jo una hamburguesa ni de conya... després que la Saff em tranquilitzes una estona.,vaig poder menjar i tot..però aquella imatge no se´m treia del cap. Puta rata!!!! Això si, irlandesa!!!

I de camí cap a un pub, ens trobem uns nois que ens en recomanen un... Hi entrem i sopresa!! NIT DEL KARAOKE!!!! I evidenment...la vam tornar a liar, aquesta vegada sense premis,tot i que el nivell i la qualitat havia pujat. El que em va fer rabia era el tio que portava el karaoke, no se com s´ho fan que sempre volen cantar ells!! Tampoc diré le nom de la cançó que vam cantar....

Dia 4. CLIFDEN. L’aventura de Cliffden tambe tela. Teniem un alberg reservat, jo pensava que al centre de la ciutat pero va resultar que estava perdut en mig d’un bosc, davant un llac enorme.. Sort que hi vem arribar de dia, perque sense llum allo feia cague...Pel cami ens vam trobar a un noi basc, ens va espantar una mica dient que alla no hi havia res, ni llocs per menjar, ni res... Pero be.. hi havia un poblet al costat i ens en vem sortir. Hi havia 3 llocs per menjar i 2 ja havien tancat. Uns senyors molts simpatics es van posar a riure perque no podiem sopar... quina gracia eh!!!!

I de tornada a l’alberg.... de xarrera amb el basc i un america... Es soprenent les aventures, histories i vides que porta cada una d’aquestes persones que et trobes pel cami... Gent que viatja senser res, ni plans, ni maletes ni res....
El dia seguent vam deixar al noi basc a Galway i ja de cami cap a Dublin. Va ser tota una aventura, i crec que la Saff estara d’acord quan digui que fins que no vam deixar el cotxe ben aparcat al aeroport, no vam respirar tranquiles...quin patir!!!

Ni sol, ni calor, ni platja ni piscina pero aquestes vacances no les canvio per res del mon!!