MARLAY PARK

Dissabte passat vaig estar tota la tarda a Marlay Park. Hi havia el concert de Damien Rice, un irlandes molt bo. La veritat es que en general tot el que canta son lletres molt tristes, molt dures... Ell mateix ho deia, que no sap escriure res divertit…

El temps es va comportar, va fer sol i tot!!
Alla al parc, entre mig de tantes persones, asseguda a la gespa amb una pinta i ulleres de sol, per un moment vaig creure’m que era estiu i tot. No us imagineu com es troba a faltar el sol, la llum, la caloreta quan et toca a la pell....

Ell va comencar a cantar a les 8.30 pero des de les 2 de la tarda que hi havia taloners. Cada grup era millor i la tarda em va passar volant. Fins que va tocar el Damien. Un concert genial.
Jo diria que va ser un dels moments mes especials que he tingut des que estic a Dublin. Va ser una barreja d’alegria, emocio, pero a la vegada tambe em va fer posar molt trista, no se una sensacio rara. Vaig pensar en tots els moments aqui a Irlanda, des del dia que vaig arribar, tot el que he fet, el que he vist, la gent que he conegut... Tambe pensava en la despedida, totes les coses que encara vull fer, en tot.

En acabar el concert, riuades de gent caminant pels carrers intentant trobar un taxi. A mi em va costar 45 minuts a trobar-lo, pero no m’importava. Caminava amb la musica a les orelles, contenta amb el concert, contenta per haver-hi anat, desconectada de tot i pensant mil coses...

Abans d’anar a casa, parada obligatoria a un pub de Rathmines on hi tenia la colla dels irlandesos que m’hi esperaven. Un altre concert i DJ. Fantastic.

De cami cap a casa, vaig tenir una conversa molt interessant amb el taxista. Nomes per dir-vos que un cop ja havia parat el cotxe i li havia pagat, encara vam estar 10 minut parlant. Crec que un dia he de fer un blog explicant el que m’he trobat en els taxis... Per flipar!

Un cap de setmana mes, una altra setmana que passa...
Sembla mentida.